Visa pour l’Image és molt més que un Festival de Fotoperiodisme, és una oportunitat magnífica per a recordar que el món està profundament malalt; és un avís sobre la suavització malintencionada de la premsa, en llur mutació cap al rosa cada vegada més descarada (val la pena que llegiu la presentació que en fa el seu director, en Jean-François Leroy, a http://www.visapourlimage.com/catalan/expositions-edito_2007.php3 ); és un moment per a mirar i remirar fantàstiques fotografies fetes pels millors fotoperiodistes del món… Per als catalans del sud és, a més, l’excusa perfecta per a visitar una de les ciutats més importants de Catalunya, per a apropar-s’hi una mica més, per a comprovar-hi la fatídica salut del català i per a reconèixer que qui millor el parla i qui possiblement seran els únics que el mantindran viu són els gitanos que hi habiten. Servidor ha tingut enguany la sort de poder-hi parlar una estona, d’entendre-s’hi perfectament, i d’adonar-se com els feia de contents trobar algú que volgués senzillament parlar amb ells en lloc de voler-los fotografiar d’amagat com si fossin extraterrestres.

Se’m fa molt difícil destacar només uns quants treballs dels que vaig veure, recordo especialment el de Samuel Bollendorff sobre els camperols xinesos obligats a emigrar per a maltreballar a la indústria, el de Sergey Maximishin sobre la Rússia d’avui i, corprenedor, el de Carolyn Cole sobre criatures amb dificultats arreu del món (fotografies de nens que han anat apareixent als seus reportatges, enfrontades a la guerra, la fam, o les catàstrofes naturals). Però n’hi havia molts més…

Ja espero el proper setembre per a tornar-hi.